Veu fina i fallera

la columna setmanal d'un faller que parla, opina i no te la veu massa fina.

Arxivar per apropòsit

Deliris escènics

No hem tingut temps de descansar de la nostra presentació i ja estic pegant-li voltes a pròximes, però abans vull agrair a tanta gent l’èxit de l’acte i, un d’ells és el que ha escrit, conjuntament en el que parla finament, l’apropòsit, no és altre que Salvador Bolufer, si el de Pego.

I per això, que millor manera de fer un homenatge que llegint unes estrofes de l’obra, que el dissabte a la Petxina representarem en molta estima. “Segons les sagrades escriptures, en el principi del temps Déu va crear Adam i Eva i els va regalar un paradís terrenal..”.

Però com, res no és el que pareix, és el nostre lema del monument i per lo tant el fill conductor de l’exercici, a l’apropòsit no podia ser d’altra manera i… “Segons unes altres escriptures, no tan sagrades la historia d’Adam i Eva s’ha repetit recentment, però amb algunes lleugeres modificacions. El paradís terrenal estava ubicat a la nostra comarca, el dimoni no anava vestit de serp, i la prohibició era distinta.

Adam, Eva!. Com que esteu creats a la meua imatge i semblança, vull que sigueu feliços i vaig a regalar-vos un paradís de llinatge valencià fornit de bonances mediterrànies. Un país en el que podeu fer tot el que us plaga; gaudir els seus paisatges, posseir l’aigua dels rius i de la mar, assaborir els productes de la terra i de la muntanya, compartir i fomentar els seus valors culturals, però nomes hi ha una cosa que restara prohibida; FUMAAR!”

Com no podia ser d’altra forma Adam i Eva, al principi feren cas, no fumaven, però van començar a contaminar rius, a tallar arbres per a cobrir-los de formigó, a urbanitzar camps i muntanyes, a planificar camps de golf, a especular amb les platges, a pisar-se i a cagar-se en la mar, a vendre la dignitat per un plat de llentilles i damunt Déu els va pillar… “Fas olor de caliquenyo, ja se que haveu fumat, i sabíeu que això estava prohibit, no vaig a expulsar-vos de les terres valencianes, però per a la vostra vergonya i vilipendi, us castigaré a viure entre les misèries d’allò que li dieu el progrés, en avant, cada vegada que ploga 4 gotes, se n’anirà la llum 30 o 40 vegades, els vostres fills aniran a escola en barracons, suportareu insofribles llistes d’espera als hospitals, no tindreu llocs d’aparcament, les carreteres sempre estaran en obres, maltractareu la vostra llengua i damunt, de fora vindran, que de casa us trauran.

Adam a Marbella ja no fumen, Adam.

Gràcies a Salvador Bolufer.

Un faller que parla, opina i no té la veu massa fina.

Confiança

No estic molt segur, si hui parlaré d’un llibret de falla o d’un apropòsit, que ara estan més d’actualitat. I mira, el que he pensat és contar-vos una història, que tant val per l’apropòsit d’una presentació, com per un article d’un llibret de falla, però dels que pareixen enciclopèdies.

Mira que cal fer mala sang, o buscar-li els tres peus al gat, que és un dit “maldit”, perquè el dit veritable és buscar cinc peus al gat, més propi perquè trobar tres peus a qui en té quatre és cosa fàcil i res especial, mentre que trobar-ne cinc és impossible.

Bé, però al que anava… perquè hi ha gent encabotada en diferenciar, el teatre de l’apropòsit, quan este últim és una representació a l’ús i en temàtica d’una presentació. O quina mania de voler distingir els llibrets que es presenten a un concurs o un altre, que no tenen en comú l’explicació de la falla?.

Però, com he dit, vos contaré la història que parla de la confiança i després, cadascú en sa casa, que trie on classificar-la. I, és que una volta un faller, dels que no estàvem preparats per perdre la confiança que tenim dipositada en les promeses dels centres comercials, si en els centres comercials, que són els únics llocs que mai pot ocórrer res mal. Si, este faller era dels que pensa que roïna por ser una mentida de l’Estat, o dels polítics o d’Hisenda, però de les multinacionals, no, mai podrà acceptar la mentida d’un centre comercial, almenys si anem de compres i, no a treballar allí.

Al seu casal, estaven tots sorpresos perquè este faller confiava més en la compra venda que en el destí dels nostres impostos, en el mercat abans que l’estat de benestar. Ell, i només ell, sabia que si guardes el tiquet (i ell sempre el guardava) pots anar a canviar qualsevol cosa i si no, et tornen els diners.

El nostre faller, cada volta que torna alguna cosa al centre comercial, recobra la confiança en el sistema, però i la confiança en el seu país, en els seus gestors, en els seus regidors, en els seus consellers, en els seus ministres, qui, qui se la tornarà?

I conte contat, conte acabat pel fumeral se’n va el gat, i si ja saps que farem en esta història, si estarà al llibret o pel contrari representada en l’apropòsit, ja saps més que el que parla.

Un faller que parla, opina i no té la veu massa fina.

%d bloggers like this: